Aquest porxo, es farà integrament, amb fusta de castanyer procedent del Parc Natural del Montseny.
Els troncs de castanyer seran serrats i taulonats "in situ", amb una serradora mobil de disc.
La fusta de castanyer és molt apreciada per a construcció (bigues,...) i també per exterior (és molt resistent a la intempèrie), per tant, poder fer un porxo de castanyer, li assegura una llarga vida.
Nosaltres volem reivindicar la importància d'un arbre amb tanta història, que ara està passant per un mal moment.
El Castanyer (Castanea sativa)
Es trova molt extesa la teoria de que el castanyer és una espècie forània, introduida pels romans. Però les darreres investigacions han demostrat que aquesta espècie ja era present a casa nostra fa
uns 6000 anys. També és acceptat per tothom que foren els romans els que van dedicar-se a
la seva extensió i plantació. Pot arribar a tenir de 25 a 30 metres d’alçada i un diàmetre de
dos metres.
D’aquest arbre, tradicionalment s’ha aprofitat tan el fruit com la fusta. A més a més del pelló
espinós i de l’escorça se’n poden obtenir tanins que serveixen per a l’adobat de la pell.
La fusta de castanyer és duradora i, degudament tractada, és molt flexible. A més és
especialment resistent a la intempèrie. S’usa en la fabricació de mobles, bótes i tanques.
També en ebenisteria.
La castanya és un producte que té moltes utilitats i sobretot es pot conservar. Es pot consumir
crua, es pot torrar, bullir, se’n pot obtenir farina o simplement deixar-la assecar. Conté
hidrats de carboni i fibra i té poc greix. A més té proteïnes, minerals (és rica en calci i potassi
però baixa en sodi) i vitamines. Té un 50 % d’aigua, i pes per pes conté la meitat de calories
que les altres fruites seques.
Les castanyedes dedicades a l’explotació del fruit es caracteritzen per arbres de gransdimensions, que creixen naturalment. Cal evitar el creixement de tanys per facilitar la vida del tronc principal.
En canvi, les que es dediquen a l’explotació de la fusta s’anomenen perxades. Són boscos on la intervenció humana ha canviat molt la seva fesomia.
El funcionament de la perxada consisteix en deixar créixer els castanyers fins que aquests tenen un diàmetre entre 30 i 40 centímetres. Un cop assolit aquesta mida es tala, deixant una soca que sobresurt uns 15 centímetres del terra. Al seu voltant hi creixen els tanys. Es deixa que en creixin cinc o sis formant una corona a l’entorn de la soca. Quan aquests tanys arriben a l’edat de dos a quatre anys s’anomenen bagues; es trien les tres o quatre millors i es tallen les restants. Aquelles continuen el seu creixement fins als 8 o 10 anys. Aleshores s’anomenen perxes i és el moment en que són talades.
La fusta de les perxes és especialment bona, per la seva llargada i ductilitat, per a la fabricació de congrenys per als cascos d’arengades i rodells i dogues de boteria. També serveix per a fabricar pals, bastons i aglomerats. De la fusta del castanyer se n’obté un xapat o revestiment de qualitat.
Les castanyedes, malauradament, avui en dia es veuen afectades per dues malalties que les
estan deteriorant molt. Ambdues plagues provenen de fongs. La primera és la tinta del castanyer (Phitophthora cambivora). El fong ataca la planta, i la va secant. Les fulles engrogueixen i al final l’arbre acaba deshidratat.
L’altra malaltia és el xancre (Endothia parasitica). Afecta els castanyers a partir de les
ferides del tronc o de picades d’insectes. El fong obstrueix els vasos de la sàvia i asseca
parcialment l’arbre. La malaltia s’estén fàcilment gràcies a la facilitat reproductiva del
paràsit. (font: xtec)
